Fa molt de temps, quan escriure era una afició maldestra que anava intentant sense tècnica ni control i la meva relació amb la literatura se centrava, sobretot, en encetar una lectura quan encara cremaven els encenalls de l’anterior, la providència em va fer passar per davant d’una botiga de llibres de segona mà de Barcelona.

Era un establiment que ordenava els toms per la flaire: Els que feien olor de tinta, paper i coberta eren cap al fons del local compartint espai amb uns que tenien l’aroma de cuir antic, llom gruixut i portada de lletres daurades. 

Una mica més a prop del carrer hi havia volums que feien ambient de menjador i enciclopèdia Salvat i, a mesura que t’acostaves a la vorera, podies percebre la ferum de la pols i dels fulls engroguits.

A fora, com si fos una parada de fruita, hi havia dues safates enormes a banda i banda de l’accés on s’apilaven, abocats, els exemplars marginats per la seva pudor de verdet.

Empès per la urgència que em generava la desolació d’una vida sense lectura (i també pel paperet, escrit amb bolígraf, que anunciava que tota aquella morralla es venia a euro i mig) se’m va acudir remenar la pila tot buscant un tomàquet que no estigués massa podrit.

Hi havia un llibre de butxaca de 18 per 12, poques pàgines i lletra grossa però atapeïda. Com a edició em va semblar (no us enganyaré) d’anar per casa. La portada, blanca, tenia una fotografia circular on es veia una imatge de l’oli “Jove recolzada”, que va pintar, l’any 1751 l’artista François Boucher. En definitiva, res que cridés especialment l’atenció.

El que em va despertar l’interès fou l’autor, el qual no era altre que el Marquès de Sade.

Es titula “Els 120 dies de Sodoma” i està editat en castellà, en sisena edició, l’any 2005 pel Grup editorial Tomo, de Mèxic D.F. i és una traducció (alerta amb la dada) de l’anglès, tot i que l’original es va escriure en francès.

Aviat, us explicaré la història d’aquest manuscrit que, per si mateix, mereix una entrada a part.

Les monedes que reservava pel cafè del matí em varen servir per comprar-lo i aquella mateixa tarda, mentre tornava a casa en tren, el vaig encetar.

Quan encara faltaven dues parades per arribar ja n’havia tingut prou: era una merda.

He llegit obres dolentes, algunes tan pèssimes que m’han fet pensar que si una editorial publicava allò, a mi m’editarien qualsevol cosa. No les enumeraré perquè entre escriptors no ens trepitgem la ploma, però n’hi ha i ho sabeu.

La qüestió és que em va incitar una reflexió sobre l’autor i, per extensió, la maldat i la seva relació amb el concepte que tots tenim de la humanitat.

Fixeu-vos que, quan creiem que algú exerceix la iniquitat de forma gratuïta i desproporcionada, l’anomenem “monstre”; és a dir: el despullem de la seva humanitat.

Amb aquesta reflexió en ment vaig començar a ordir una trama que es va anar alimentant molt lentament. Ha estat un procés difícil que s’ha passat anys entrant i sortint d’un calaix i que, atesa la seva complexitat, va arribar a rebre l’extremunció en diverses ocasions.

Fou en una d’aquestes visites al caixó que va néixer Llei de fugues.

L’èxit de la història de la Matilde i l’Amàlia va fer que volgués millorar les meves competències d’escriptura i que em formés a l’Ateneu Barcelonès on encara continuo i en tinc per estona.

No sé si el meu professor d’escriptura va arribar a ser-ne conscient, però li vaig escolar algun fragment de la novel·la que es pansia dins del meu escriptori fent-lo passar per exercici. Com a tal, no sempre s’ajustava al que em demanava, però l’home, que és un professional com la copa d’un pi, m’ho comentava igualment i, d’aquesta manera, allò em va fer veure que era una obra de qualitat.

Així doncs, els comentaris tipus: “Aquest fragment, tot i que no s’ajusta al que es demanava en l’enunciat de l’exercici, és d’una gran bellesa” fou allò que em va decidir a donar-li una última empenta.

Ara, que el resultat em satisfà, us ofereixo la meva segona obra de ficció, que es titula Mala ànima i que, al seu torn, és la primera part d’un díptic que he batejat com “Dilogia de la maldat” on s’analitza, precisament, la maldat i com cadascú identifica la que té dins seu.

Un dels aspectes arriscats de l’obra és el fet que qui la llegeixi decidirà per ell mateix en quin punt perdem la humanitat i ens convertim en monstres.

Els que han llegit el manuscrit consideren, de forma unànime, que es tracta d’una història dura però addictiva, que atrapa des del primer moment. La llanço al vol conscient que no és un text més ni una novel·la criminal típica.

Sento terror i il·lusió a parts iguals.