A parer meu, avui dia Argentona no és una vila que destaqui per gaires coses.

És cert que s’escarrassa a buscar activitats i esdeveniments que la mantinguin més o menys activa, però hem de reconèixer que, després d’haver viscut una època daurada, no ha sabut adaptar-se als temps.

Quan vaig començar a investigar per escriure la meva novel·la Llei de Fugues sabia que havia estat un centre d’estiueig durant el modernisme i, per deducció, que qui venia a passar les seves vacances a la vila era gent burgesa, d’aquella que remena calés.

Vaig començar a investigar el fenomen del turisme a Argentona per endevinar que el descobriment de les aigües ferruginoses no fou, per si mateix, l’únic factor.

També hi va contribuir la plaga de fil·loxera de finals del segle XIX que va reorientar l’activitat vitivinícola, existent fins aleshores, cap a una altra centrada en el sector terciari. Tanmateix, no s’ha de menystenir l’aportació de la línia de tren de la companyia Camino de Hierrro de Barcelona a Mataró, que donava servei entre ambdues ciutats des de 1848 i facilitava l’accés a la vila.

Tinc la teoria que la inseguretat generada a Barcelona pel pistolerisme, durant primer terç del segle XX, va influir en la proliferació de les luxoses cases modernistes del Passeig Baró de Viver (avui conegut com a Passeig de la República) que va fer que no poques famílies burgeses tinguessin unes dignes segones residències on poder passar llargues temporades lluny dels trets que, de tant en tant, sonaven pels carrers de la capital.

Fins aquí es pot trobar tot a l’internet.

Però a mesura que em vaig anar capbussant dins la lletra petita de la història local, vaig descobrir coses més delicades.

Qualsevol història d’Argentona ha de contemplar la rivalitat entre descamisats i galotus, entre els de dalt i els de baix, entre Can Baixeres i Can Tomàs.

El fet que avui dia no se’n parli gaire fa pensar que, potser, aquesta rivalitat segueix viva. Que qui parli d’aquests dos bàndols parla de famílies que avui dia segueixen formant part de les arrels del veïnatge.

Aquesta mateixa latència explicaria el fet que els esdeveniments i les històries en referència al Fomento Argentonés i la Unió Argentonina no siguin de domini públic. Perquè sospito que encara hi ha dues versions de cadascuna de les coses que es puguin explicar.

Ho reconec, no les tinc totes sobre com es pot rebre allò que recull a la novel·la pel que respecta a descamisats i galotus.