He llegit en alguna banda que hi ha quatre factors que determinen l’èxit d’una obra literària.

El primer factor (o el 25 %) que influeix en el fet que una obra tingui èxit és la seva qualitat. Un text mediocre difícilment podrà ser un èxit editorial, la qual cosa, d’altra banda, és òbvia.

El segon factor que hi intervé és la promoció que se’n faci. És evident que una persona famosa, amb molta projecció mediàtica, tendirà a vendre més exemplars que un perfecte desconegut. En aquest sentit, potser fins i tot es pugui compensar, en certa manera, una mica la falta d’interès en allò que ha escrit.

El tercer i el quart factors (és a dir, el 50 %) depenen de la sort.

Imagineu-vos una novel·la de ficció l’argument de la qual és la captació, per part dels serveis d’intel·ligència russos, d’un passerell milionari aficionat a les dones que es casa amb una atractiva agent secreta originària d’un antic país soviètic i que el manega com vol des de l’ombra. Un cop en nòmina, gràcies a la manipulació de les xarxes socials, els russos aconsegueixen fer-lo president dels Estats Units.

I, de sobte, arriben les eleccions americanes del 2024.
Bingo! Tenim best-seller.

Jo, com a escriptor, amb prou feines puc dir que arribo al 30% d’aquests factors. Llei de fugues, després que la valoressin 47 lectors, té una valoració que arriba al 4,5 de 5 (el que seria un nou sobre deu), i Mala ànima, amb 17 valoracions, ronda el 4 sobre 5 (un vuit si fos una nota escolar). Tot plegat em permet establir, amb certa objectivitat, que les obres són de qualitat.

Pel que fa a la promoció, reconec que aquí vaig coix. He fet un parell de presentacions de cadascuna i les tinc totes dues en un programa de promoció que els dona una petita visibilitat quan hom fa determinades cerques al cercador d’Amazon. Això és tot.

Ah, i també tinc aquesta pàgina que esteu consultant i que ves a saber com heu trobat.

Del factor sort, ni en parlem. Per a mi, el simple fet que els llibres que coneixeu hagin vist la llum ja és un encert a la loteria, però d’això potser en parlarem un altre dia.

El que sí que vull fer notar, el que m’agradaria esmentar com a protesta, és l’actitud de determinats elements que s’aprofiten de l’esforç titànic que representa l’autoedició.

No gaudim d’una editorial que ens posi a la nostra disposició un corrector; ni que ens faci una maquetació ni que ens promocioni. Ho hem de fer tot pel nostre compte o enviar els nostres originals signats per nosaltres, perfectes desconeguts, a editorials que, si tot va bé i tenim sort, ens contestaran com ho feien temps enrere les tapes dels iogurts.

“Les editorials no són ONG”, he sentit en diverses ocasions. Òbviament, i els autors no som refugiats. Som gent que crea, que s’esforça i que intenta obrir-se pas en un món saturat de propostes, on una persona amb ressò mediàtic ens passa la mà per la cara fins i tot abans de començar a escriure.

Aquestes són les regles del joc, i qui vulgui jugar que s’hi inscrigui.

El que em treu de polleguera són els paràsits que s’aprofiten d’aquesta feina ingrata.

Escriure una novel·la significa mesos i fins i tot anys de treball constant: investigació, documentació, estructuració, formació, sinopsi, escaleta, escriure un esborrany, revisar-lo mil vegades, corregir-lo i tornar-lo a revisar.

Si un autor, sigui del renom que sigui, vol oferir un servei de qualitat, necessita l’ajut de professionals:

• Lectors beta que siguin sincers i objectius i que ajudin a millorar el resultat.
• Correctors que s’impliquin en el projecte i garanteixin una perfecció ortotipogràfica i d’estil sense afectar els matisos que l’autor vulgui incloure.
• Dissenyadors gràfics que aportin una portada atractiva i de qualitat.
• Maquetadors competents que donin a tot plegat un aspecte polit i professional.
• Promotors que siguin capaços de donar-nos visibilitat.

Els escriptors que ens autoeditem, quan posem en marxa tota aquesta maquinària, patim molt perquè no és fàcil trobar proveïdors seriosos. Sovint percebem poc respecte, condescendència o, directament, ens trobem amb gent que s’aprofita de les nostres limitacions organitzatives per treure’n lucre a costa de les nostres il·lusions.

Tot plegat sota la premissa equivocada que som uns ignorants jugant a ser Ken Follett.

No m’autoedito per convicció, tot i que reconec que la independència que em dona aquesta modalitat està força bé, sinó per necessitat. Soc un perfecte desconegut que ha publicat dues obres de bona qualitat, està a punt de treure’n la tercera i que, ateses les circumstàncies, es pot vantar que el que ha venut fins ara supera algunes obres editades per editorials tradicionals.

Soc un paio amb recursos limitats que s’escriu a sobre i ho ha de treure per alguna banda.

Només demano respecte.