És molt possible que ja us hàgiu adonat que no soc dona.

És una d’aquelles circumstàncies que no es poden canviar, com ho són l’orientació sexual o la família.

Si sou dones possiblement sereu escèptiques sobre el llibre, perquè l’ha escrit un home, i què en sap un home de què pensen les dones.

I, en principi, sembla que hàgiu de tenir raó.

Soc un home heterosexual parlant de dones.

Arribats a aquest punt, us demanaria que anéssiu, directament, al final del llibre, a la part dels agraïments.

Veureu que totes i cadascuna de les persones que han col·laborat en aquest projecte és dona.

Lectores beta, investigadores, fotògrafa, model de la portada… tot són dones i totes, sense excepció, m’han ajudat a enfocar els personatges femenins, especialment els de la Matilde i l’Amàlia.

Us convido a especular sobre quin tipus de relació tenen, sobre quin és el solatge que té la seva història, perquè entre elles pesa tant el que no es diu com el que sí que s’esmenta.

Pel que fa al personatge de la Mei de Can Llei, us confesso que va ser molt divertit crear-lo.

Us n’explico el procés:

Jo anava escrivint i, de tant en tant, li llegia el fragment a la Marta, la meva esposa.

A continuació observava la seva reacció.

Si s’indignava, si insultava a la Mei i la deixava com un drap brut és que el personatge agafava la dimensió que li volia donar (us avanço que, possiblement, el motiu d’aquest enuig no és el que penseu).

D’aquesta manera anava trenant els personatges perquè, a més del que s’hi deia, hi hagués un pòsit no escrit on el lector pogués remenar i acostar-se els dits al nas per veure quina era la seva pudor.

Llei de fugues és una història amb moltes històries.

Darrere d’una trama amb girs sorprenents hi ha un retrat del teixit social de l’època al voltant de no pocs temes tals com l’hegemonia del patriarcat, una violència masclista estructural, la pèrdua de tota una generació a causa de la guerra i, fins i tot, la repressió que patia el català per part de les institucions.

Però no es queda aquí la cosa: a part de la trama i del retrat de l’època, s’hi toquen temes atemporals com són els contractes socials que se signen quan iniciem una relació o la lluita entre el bé i el mal en forma d’innocència i llibertinatge respectivament.

Com podeu veure, és una obra feta a capes que van des d’una pàtina de colors llampants a un fons ple de matisos que exigeix una lectura curosa i pausada per tal d’evitar que ens perdem res.

Sincerament, tinc la sensació que Llei de fugues ha quedat força bé.