Consulto ressenyes sobre autors i totes són excel·lents; d’aquelles que gaudeixes. Són gent que fa que les hores passin volant dins dels diferents universos que ens regalen.

Tots erudits; estudiosos de primer nivell amb una preparació acadèmica que fa que tu, que encara tens les mans empastifades amb el fang que et va deixar la teva difícil infantesa, semblis un passerell.

T’adones que un paper signat per un ministeri adquireix la forma de la gruixuda cadena que fan servir els ensinistradors per retenir als elefants que, lligats a una feble estaca de fusta, es creuen captius.

No reproduiré aquí el conte de Jorge Bucay que descriu a la perfecció aquesta paradoxa; si n’esteu interessats us recomano el seu llibre Déjame que te cuente (no he trobat cap edició en català per recomanar).

Podríem dir que n’hi ha que, en arribar a certa edat tenen carrera; potser no títol, però sí carrera.

No soc un ancià, però he viscut molts anys un entorn estrany (surrealista m’atreviria a dir). Hi he estat prou temps per a considerar-me un expert en matèries que els estudiosos amb prou feines han vist en el seu estat natural.

La meva experiència i el meu coneixement se centra en la imperfecció humana. Parla de la maldat, les debilitats i la impotència. El meu camp d’estudi està enfocat en la característica quàntica de la iniquitat (aquella que fa que la simple observació n’alteri el seu comportament).

He viscut una vida prou atzarosa per acumular uns coneixements que, possiblement, aportin quelcom als altres. Estic segur que puc contribuir amb un punt de vista diferent i soc conscient que això implica un esforç constant perquè haig de demostrar una preparació que cap títol acredita.

Us puc parlar amb certa autoritat, perquè ho he vist en múltiples formes, de justificacions inversemblants, de fugides endavant i de l’amagatall que tenim tots sota l’ala. De forts abusant dels febles i de les ombres on viuen tots els dimonis.

Malgrat tot, em fa l’efecte que estic entrant en un món hostil on qualsevol bèstia literària (i n’hi ha de ferotges) em pot devorar. Sigui qui sigui amb un mínim de seny em dirà que si no n’estic segur que no m’hi fiqui; que és un univers competitiu i pervers.

Potser tindrà raó.

Suposo que són aquests mateixos dubtes els que fan que l’elefant no tibi de l’estaca per esdevenir lliure.