És fàcil creure que ho fem bé perquè ens agrada el resultat.

Quan escrivim, també.

En aquest lloc m’esteu veient tal com soc. Amb el meu estil, amb les meves fortaleses i, també, amb les meves debilitats.

És així com escric.

Però us haig de dir que no és així com em llegireu.

Quan s’escriu una novel·la s’està dient a un desconegut que et llegeixi, que s’ho passarà bé i que, fins i tot, podrà aprendre alguna cosa.

L’escriptor està fent una promesa que ha de complir.

Per aquest motiu és una mostra de respecte no refiar-se d’un mateix i fer un plantejament cartesià de l’obra donant per descomptat que tindrà errors.

No és que se m’hagi acudit a mi, és una pràctica que quasi tots els autors fan.

Però, de nou, per respecte a qui vulgui llegir-me (i per la seva tranquil·litat) ho proclamo als quatre vents.

Sí, un cop he acabat un manuscrit, un cop em penso que està perfecte, el dono a gent de confiança perquè el sotmeti a totes les tensions que se li acudeixin.

És una fase apassionant, perquè haig de defensar el per què de tot plegat: per què el personatge tal fa allò i l’altre és tant ruc de fer això.

És com quan un bebè que encara no ha nascut dona aquelles puntades de peu primerenques des de dins del ventre de la seva mare i els avis, il·lusionats, ja especulen sobre com serà aquell infant en l’adolescència.

Però la correcció ortotipogràfica no està sotmesa a debat: o és correcte o no ho és.

És espectacular com allò que tu creies perfecte, en passar per mans expertes, desvela tots els dimonis que saben ocultar-se dels teus ulls.

Cal dir que determinades correccions poden alterar el significat d’allò que un volia dir i, sovint, requereixen noves redaccions i autèntics debats amb la part correctora. No deixa de ser una tensió més a la que sotmets, per un costat, la paciència de la persona que fa la correcció i, per l’altre, la teva obra per acabar de polir-la.

Per això us dic que si em llegiu trobareu un text perfeccionat. Amb la meva essència, però la pulcritud acadèmica de qui ha après la llengua com si l’hi anés la vida.