Ja fa sis mesos que es va publicar Llei de fugues i toca fer balanç.

Partim de la base que es tracta d’una novel·la autoeditada i autopromocionada i que les expectatives eren força limitades atès que era la meva primera obra i naixia amb certes limitacions pel que fa a la infraestructura promocional, experiència editorial i coneixement del medi.

De fet, l’únic valor amb el qual partia era el d’haver escrit una obra que qui l’ha llegit n’ha dit que està (cito textualment) ben ambientada i documentada, amb una trama sòlida que enganxa i uns personatges que es fan estimar.

Però perquè la novel·la ho peti, del total que cal per fer-ne un best-seller encara falta una quarta part de promoció i màrqueting i dues quartes parts de fortuna.

Hom podria dir-me que amb una editorial hauria estat tot més fàcil.

Doncs haig de respondre que si, si hagués disposat d’alguna.

És cert que les editorials, que s’ho miren tot pel forat d’un ral, ja s’encarreguen de fer una promoció apropiada, ja que en tenen els recursos i coneixements. Tant de bo hi hagués una editorial que volgués fer negoci amb la meva obra i en fes traduccions, conferències i pel·lícules… i tant!

Però soc conscient que hi havia (i ho dic en un temps verbal pretèrit) poques persones que coneguessin el potencial de la meva obra.

Com em va dir un professional del sector: les editorials no són ONG.

I jo afegiria: afortunadament!

Perquè algú que fa de la cultura el seu mitjà de vida ha de poder-ne viure i fer-ho folgadament, ja que d’una altra manera el coneixement no seria sostenible i acabaria desapareixent.

Amb això vull dir que ja em sembla bé que les editorials mirin de clavar el tret i no vulguin córrer riscos amb desconeguts com jo.

Per aquest motiu no he volgut fer perdre el seu valuós temps ni tampoc el meu, que ara ja estic esmerçant en un altre projecte del qual en parlaré, si ho voleu, en una propera entrada.

Però tornant al balanç de l’obra:

Sé que està malament que em llanci floretes, però n’estic molt cofoi. Ha recollit ressenyes d’allò més positives i, sis mesos després, un cop familiars i amics ja han quedat bé fent la despesa mig obligats i ara estan pendents d’altres coses (mentiria si digués el contrari), se segueix venent i se segueix llegint tot i que la promoció que li estic fent és, en el millor dels casos, mínima.

Per seguir una mica el grau d’acceptació de l’obra m’he anat fixant en el rànquing que ocupava pel que fa al nínxol de l’ebook en català a Amazon. 

L’entorn electrònic, en el meu cas, és el que mostra menys diferències (tot i que les té) amb la resta d’obres que gaudeixen de distribuïdores i editorials.

En qualsevol cas, quan l’1 de setembre vaig arribar al número 12 de la llista va ser una satisfacció enorme, ja que excedia les meves previsions més optimistes.

En conclusió: sis mesos després d’haver publicat l’obra haig de dir que, si bé no em guanyaré la vida amb la seva venda, si puc afirmar que, ateses les circumstàncies, estic molt satisfet.

Moltes gràcies a tots els que l’heu llegit i als que no, us convido a fer-ho perquè ara ja tinc suficients dades per dir-vos que si us agrada la temàtica us agradarà l’obra.

No us espereu que surti la pel·lícula!