Sento vertigen.

L’obra ja està publicada i ja la podeu llegir.

Des d’aquest moment soc una altra persona a la qual no conec.

Hi ha moltes possibilitats sobre el que pugui succeir a partir d’ara i hi ha molta part de la meva persona compromesa.

Ara mateix estic tibant de l’estaca que em mantenia lligat dins de les convencions socials on m’han socialitzat i estic fent allò que durant tants i tants anys he vist com una quimera, un futurible llunyà que, segons tenia interioritzat, no havia d’arribar mai i, ves per on, ja ho he fet.

Ara mateix es troben moltes sensacions en la meva closca:

Per una banda, tinc els dubtes que jo mateix m’he imposat després de tota una vida d’anonimat on m’he convençut a mi mateix que soc una persona més, un xai dins d’un ramat de quasi vuit mil milions de caps de bestiar que mai aconseguiré res més que passar una vida ignota on amb prou feines em recordaran un grapat d’ànimes compungides durant un parell de generacions quan jo hagi deixat enrere la meva fugaç existència.

També tinc els nervis que tenen els estudiants quan presenten a un examen que ha de decidir si aproven la carrera.

Tanmateix, haig de reconèixer que estic molt il·lusionat perquè he tingut el coratge de treure a la llum una idea. He estat capaç de tibar de l’estaca i ara soc un elefant que pastura lliurement per un paratge desconegut.

Sí, soc conscient que depenent d’on estigués estacat, un elefant que esdevingui lliure no necessàriament podrà sobreviure (no és el mateix un paquiderm que s’escapa a l’estat de Tamil Nadú que al Central Park de Nova York)

Hi he ficat el màxim esforç, el màxim rigor i la màxima dedicació i ara mateix toca saber on som.

També estic aprenent moltíssimes coses durant el procés; tantes que ja estic treballant en la següent obra que presentaré i que tindrà poc a veure amb aquesta (tot i que l’estil és l’estil).

Hi ha una llegenda urbana que explica que Gabriel Garcia Márquez va fer un viatge des de la seva Colòmbia natal fins a Barcelona per visitar un amic i, com a obsequi, li va dur un exemplar signat de la seva obra Cien años de soledad (suposo que us sona). Pel que sembla, com que l’avió triga una bona estona a arribar des de les Amèriques, es va distreure llegint la seva pròpia novel·la.

Doncs bé, diuen que va començar a trobar coses que no li agradaven i les va anar corregint amb un llapis que duia. Va fer tantes correccions que en arribar al Prat hagué de comprar un altre exemplar perquè el que duia estava tan guixat que ja no el podia regalar.

No sé si aquesta història és certa, i és evident que em falta vida per poder arribar a escriure ni una sola pàgina que s’acosti, remotament, al que era capaç d’escriure aquest monstre literari.

Així i tot, la possibilitat que en Gabo trobés aquests dubtes de la seva pròpia obra m’anima a entendre que sempre es pot millorar i que en projectes futurs serà d’aplicació el que he après escrivint Llei de fugues.

Desitjo, de tot cor, que us agradi, us faci passar una estona agradable i que en traieu alguna cosa de profit.

No us estigueu de dir-me què us sembla, no en tinc cap dubte que aprendré dels vostres comentaris.