El 25 de juliol de 1914 va començar la seva activitat, per iniciativa del vicari de la parròquia d’Argentona que per aquelles dates era el doctor en teologia Josep Samsó i Elies (1887 – 1936), el Patronat Obrer de Sant Isidre.

Va establir la seva seu en el número 4 del carrer del Torrent, que avui dia es correspon amb el carrer Gran, 35; on hi ha un bar restaurant.

En aquella època, la societat argentonina estava polaritzada entre els de dalt, coneguts amb el malnom despectiu de descamisats, que eren els membres del Fomento Argentones, de tendències monàrquiques, de dretes i propers als cacics del poble amb seu a Can Baixeres (on ara hi ha la plaça de vendre); i els de baix, coneguts amb el malnom despectiu de galotus (deformació del qualificatiu ganduls), que eren els membres de la Unió Argentonina, republicans, d’esquerres i tirant més aviat cap al proletariat; amb seu a Can Tomàs i que avui està ocupat per un basar xinès.

El context sociopolític s’estava radicalitzant i no eren estranys els aldarulls, baralles i agressions (també a la vila). Era una situació que, finalment, desembocaria en una tràgica Guerra Civil.

El doctor Samsó creà el patronat amb la vocació de trobar un punt de reunió neutral que permetés un associacionisme centrat en la religió i orientat en la canalla, especialment en aquells que anaven a catequesi.

Pep Alsina, president d’honor de l’entitat Centre Parroquial, n’explica la tasca: “En aquells moments el poble estava dividit en dos grans grups, els de dalt i els de baix o els galotus i els descamisats, que eren els de dretes i els d’esquerres. El Centre Parroquial va aconseguir conciliar aquestes dues fraccions”.

Tot i la intensa tasca del patronat, el fet que Can Baixeres fos incendiat intencionadament l’any 1936 i enderrocat l’any 1938 posa en dubte que aquesta conciliació arribés a produir-se mai, almenys, totalment.

L’any 1917 Mossèn Pius Pallàs prengué el relleu al doctor Samsó i traslladà l’entitat a Cal Guardia on feu grans aportacions culturals com continuar l’activitat que venia fent des de 1914, en aquella ubicació, el cinema el Recreo.

Tot plegat ho va anar combinant amb diverses activitats que dinamitzaren la cultura del poble, tals com una banda de música i un teatre on es representaven els pastorets.

Tanmateix, va aconseguir establir un punt de trobada fora de les tendències polítiques amb la voluntat de reconciliar les faccions enfrontades.

Amb el rerefons de l’execució a Mataró del doctor Samsó, l’any 1936, i per imperatius polítics el patronat aturà la seva activitat durant la Guerra Civil i, l’any 1941, va reiniciar la seva tasca en unes instal·lacions noves al costat de la casa del rector, ubicació que ha conservat fins avui.

Alsina, en referència a l’entitat afirma: “Mossèn Pius Pallàs va sembrar una llavor que es va anar mantenint durant els anys i que els diferents rectors, vicaris, presidents i juntes van anar seguint”, i afegeix: “Tots van contribuir a una gran tasca, la de trencar aquells dos gran grups que hi havia a Argentona i aconseguir crear un espai neutral”

Jo, personalment, penso que, malgrat que és cert que el Patronat feu una tasca ingent per vèncer les rivalitats existents a la vila durant aquell període, no aconseguí eliminar-les.

De fet, a parer meu, la rivalitat entre descamisats i galotus passà a un nivell de latència després de la guerra a causa de la repressió franquista i, amb els anys, s’ha anat diluint en l’oblit.

Tanmateix, em fa l’efecte que aquest pòsit podria tornar a ressorgir en el moment que es remeni la caldera de la història.