Com és sabut, l’escriptura té tot un seguit de classificacions segons en quin aspecte ens centrem, essent una de les primeres el fet de si estem llegint periodisme i, per tant, simple informació o si ens trobem davant de literatura on l’autor té molt a dir des de la seva subjectivitat.

Dins de la literatura també trobem una classificació elemental que separa les obres de ficció de les que no ho són. És quan parlem de novel·la o assaig respectivament.

Hi ha molt de consens pel que fa a aquesta classificació, oi?

Doncs hi ha un objecte que ho posa tot cap per avall. És un element que, quan se’n parla, abans s’ha d’avisar del que s’està explicant per què, si algú en fa un article periodístic, sembla que faci un relat de fantasia; si en fa un assaig, hom diria que s’ho inventen i si n’expliques una història de ficció, has d’aclarir que ho has fabulat perquè, per molta imaginació que hi posis, hom pensarà que allò que t’has empescat va passar de debò.

Es tracta d’un rotlle manuscrit de quasi dotze metres de longitud i deu centímetres d’amplada que va escriure, l’any 1784 el senyor Donatien Alphonse François de Sade, també conegut, gràcies al seu noble llinatge, com el Marquès de Sade.

Aquest peculiar individu va arribar a la presó de la Bastilla, provinent de la fortalesa de Vincennes, el mateix any que va escriure el seu manuscrit i hi ha algunes evidències que aquell trasllat el va disgustar força.

El rotlle, que va ser redactat en un mes, si fa no fa, va acabar amagat a la cel·la on varen recloure el Marquès i allà s’hi va estar més d’un segle fins que fou trobat durant una reforma.

A partir d’aquí va començar una odissea que, per si mateixa, ja sembla ficció.

L’any 1904 el varen trobar amagat a la Bastilla i fou publicat a França.

L’any 1929 el va comprar el Vescomte Charles de Noailles i el va introduir al seu patrimoni familiar. La filla del vescompte, que es deia Natalie, va heretar el manuscrit i, amb el temps, li va confiar a un amic seu, de nom Jean Grouet, i ja no el va veure més.

L’any 1982 el senyor Grouet (que no n’era l’amo) el va vendre a Suïssa, sense autorització de la seva legítima propietària, al senyor Gérard Nordmann el qual, per acreditar-ne la propietat, va haver de submergir-se en un llarg litigi durant el qual va morir. Finalment, el varen heretar els seus familiars.

L’any 2004 va ser adquirit pel senyor Gérard Lhériter, el qual va pagar set milions d’euros i el va convertir, així, en un dels textos més valuosos del món, a l’altura de la primera Bíblia impresa per Guttenberg.

Cap al 2014, el senyor Lhériter va ser arrestat per malversació de fons en una de les estafes piramidals més grans d’Europa. De retruc, el govern francès es va quedar el manuscrit el qual formava part d’aquell afer. Hi havia quatre-centes vint persones que afirmaven tenir drets sobre l’obra. El govern francès va intentar vendre’l en subhasta, però no fou possible de manera que varen abonar, un per un, el percentatge del valor que tenia i que ascendia, en total, a més de quatre milions i mig d’euros. D’aquesta manera va ser declarat tresor nacional.

Hi ha qui diu que Luis Buñuel, amic de la família Noailles, havia tingut accés a aquest pergamí i l’havia inspirat en la seva pel·lícula “L’âge d’or“. També hi ha qui relaciona el text amb els orígens del surrealisme.

Jo continuo dient que, com a llibre (fent servir el to propi de l’obra) és una merda, però m’he permès el luxe d’escriure un relat de ficció on imagino com allò va acabar amagat en un mur de la Bastilla.

L’objectiu del meu conte és contextualitzar la història que ha acabat convertint-se en “Mala ànima” i la “Dilogia de la maldat” tot i que, narrativament, no té cap continuïtat.

L’he titulat “Un missatge dins d’una ampolla” i el podreu llegir aquí.