Veureu que una de les coses que es mostra a la novel·la Llei de fugues és, sense pretensions d’historiador, com es vivia a Argentona la influència del pistolerisme que feia que Barcelona fos tan insegura per la rodalia de l’any 1920.

Tot i que no fou això el motiu principal de la transició econòmica de la vila des d’un plantejament agrícola cap al sector terciari, el pistolerisme va contribuir a l’estabilització de l’activitat turística i la proliferació de les segones residències per la zona del Passeig Baró de Viver (actual Passeig de la República).

L’activitat que va iniciar el Balneari Prats a mitjans del segle XIX al voltant del descobriment de les aigües “medicinals” de la Font Picant es va veure ampliada després que la crisi de la fil·loxera acabés amb les vinyes d’Argentona.

Així com hi va haver viles del Maresme que es va limitar a importar altres ceps d’Amèrica que eren resistents a la plaga i continuar-hi la mateixa activitat, altres poblacions es varen reorientar cap a la indústria tèxtil a l’ombra de fàbriques com les Filatures Viñas del Vapor Gordils de Mataró.

Argentona ja disposava d’una incipient activitat turística que, davant la crisi, va potenciar esperonada per l’èxit que estava tenint el seu balneari.

A aquest fet va contribuir la connexió ferroviària que tenia la seva veïna Mataró amb Barcelona a la qual només calia connectar amb Argentona perquè els visitants de Barcelona no tinguessin dificultat a desplaçar-s’hi. Argentona va respondre a aquesta necessitat, primer, amb una connexió a través de diligències i d’un autobús aportat per l’Hotel Solé.

Aquesta potenciació del turisme provocat per la diàspora de la insegura Barcelona va fer palesa la necessitat de millorar la connexió entre l’estació de Camino de Hierro de Mataró amb Argentona. Cosa que es va materialitzar, l’any 1928 en la posada en marxa del tramvia d’Argentona a Mataró.

Us deixo aquí un enllaç a la ressenya del llibre d’en Pep Padrós i Marfany, (2015) La Font Picant d’Argentona: Del Balneari Prats al Manantial Burriach 1783 – 2010; editat a Argentona pel propi l’Ajuntament d’Argentona i que fou Premi Burriac l’any 2013. Desconec si està descatalogat, però és una joia a la qual tothom hauria de tenir accés.