Fa dies que miro el meu correu electrònic compulsivament; i és que és frustrant com els tràmits administratius poden endarrerir la publicació d’un manuscrit.

Resulta que he badat i em faltava demanar un ISBN per l’edició de tapa dura.

Sabíeu que des que compres el registre fins que t’autoritzen a emplenar-lo poden passar fins a 5 dies?

Cinc dies! (ho escric en lletres perquè no hi hagi confusió)

El divendres, a instàncies de la Núria (que a part de corregir-me el manuscrit n’està gestionant la maquetació) vaig fer la petició i m’he passat l’estona, des d’aleshores, penjat del correu electrònic a veure si em concedien el fotut número per poder-lo aportar i, així, penjar la meva obra a l’abast de tothom.

Sí, ho reconec: dissabte i diumenge també he estat mirant el correu per si algun treballador de l’estament aquest es discutia amb la seva esposa i, en lloc de quedar amb un amic seu per explicar-li entre copa i copa el pobre negoci que ha fet amb el seu matrimoni, preferia regalar el seu temps a l’administració i treballar de forma gratuïta en el precís instant en què la meva sol·licitud apareixia per art de màgia a sobre del munt de papers que tenia amuntegats a la seva taula; tot plegat coincidint amb una vaga del personal de neteja que permetés que aquell escampall, perfectament organitzat per l’Univers, obrés en el meu favor.

El que seria un deus ex machina en tota regla, d’aquells que queden tan lletjos en una ficció perquè és impossible que passin a la vida real.

El cas és que avui dimecres, just després d’acabar de llegir un llibre i quan anava a posar la cassola al foc per fer un estofat d’aquells que la meva filla adora, he vist el correu on se m’assigna el número dels pebrots.

Diria que he fet un saltiró, perquè en Brimo, que dormia com una soca al sofà, de sobte ha alçat el cap i ha aixecat les orelles per intentar esbrinar què era allò que m’havia trasbalsat.

M’he posat tant nerviós que, en lloc d’obrir el formulari per introduir les dades referents al manuscrit he començat a potinejar l’ordinador com si fos un usuari novell i l’he aturat sense voler.

És l’última cosa que necessitava per publicar, és el darrer fil que queda per trenar en el meu tapís de Penèlope.

Finalment m’he sobreposat i he aconseguit emplenar el maleït formulari.

Ja està tot enviat i només em queden uns dubtes obsessius i compulsius que (molt em temo) ja no em deixaran mai més tranquil.