Un dia, ja fa mesos, em vaig plantar a la biblioteca de Vilassar de Dalt, amb el meu llibre (us he explicat que he escrit un llibre?)

Vilassar de Dalt és un municipi de l’interior del Maresme que amb prou feines deu tenir deu mil habitants. Moltes cases unifamiliars escampades al voltant d’un nucli urbà no massa gran on es respira pau i tranquil·litat.

Dins d’aquest poble hi ha l’edifici d’una antiga indústria que va prosperar, sobretot, durant el tercer terç del segle XIX i el primer del XX. Hi feien filatures i teixien tota mena de teles i, amb el temps, esdevingué la indústria més important de la vila. 

Això no és menor, perquè així com, durant aquella època, Argentona va dirigir la seva activitat cap al turisme, la qual cosa em va donar peu a escriure un llibre; Vilassar de Dalt ho feu cap a la indústria tèxtil.

Aquesta construcció a què us faig esment és Can Manyer, que, com a societat Mañé i Ordeig va iniciar les seves activitats l’any 1879 amb 16 telers mecànics. A mesura que passaren els anys l’activitat econòmica, la producció, la massa laboral i la fàbrica anà creixent fins que l’any 1929 tenia 245 telers cotoners, 10 per seda i un altre per ornaments, tots encabits en un recinte que quedà definit l’any 1910. Tot plegat ho impulsava una màquina de vapor Alexander de 300 cv. 

Varen fer bitllets fins a l’any 1963, quan va tancar la indústria i l’edifici es va anar destinant a diferents usos. 

La construcció consta de tres naus: una nau construïda l’any 1882, una altra l’any 1910 i l’edifici de la Força, que data de 1905 on hi havia la màquina Alexander, que ho movia tot.

Doncs allà estava jo: entrant a la nau de 1910 amb un exemplar de Llei de Fugues a les mans, amb la intenció de fer una donació.  Em va rebre la Cristina Sànchez, directora de la institució i li vaig explicar que havia escrit un llibre i que m’honraria que estigués disponible a la biblioteca perquè tot aquell que el volgués llegir el tingués a l’abast. «Vols fer una presentació?» em digué de sobte.

Aquella frase va ressonar per tota la sala, i el seu eco em va colpejar com si donés un calbot.

Fou en aquell moment quan vaig aixecar la vista. La llum natural ho banyava tot malgrat ser una planta baixa: les columnes de ferro forjat, els finestrals quadriculats i la distribució diàfana de les seves sales. Les prestatgeries no feien ombra, tot era ordre, espai i pau. Tot convidava a quedar-s’hi, tot el que veia aturava el temps i em deia «no hi ha pressa».

«Tenim una sala d’actes, vine» en va dir la Cristina.  Jo, embadalit, la seguia.

Em va ensenyar un auditori alt, gran, lluminós, amb la inscripció “Biblioteca Can Manyer” en vertical darrere d’una tarima.

Una sala d’actes! Per fer la meva presentació! Potser hi cabien unes trenta persones, cinquanta si les atapeíem.  

El primer que em va venir al cap fou: «On vas!, no et coneix ni la minyona i vols omplir aquesta sala?» Mentre el meu seny poruc li indicava a la meva boca que digués «no, gràcies» els meus llavis temeraris deien «quin dia us va bé?»

Ja estava fet, presentació de Llei de Fugues el dia catorze de març de dos mil vint-i-quatre a dos quarts de set de la tarda. 

Varen passar les setmanes i la vida va continuar. Vaig fer amistat amb l’Anna Cabot, escriptora també, lletraferida com jo. 

«He publicat un llibre» em va dir un dia «m’agradaria que vinguessis a la presentació». Que bé! Una presentació de Gel, la primera obra de ficció de l’Anna (ja havia publicat no-ficció abans). «Serà un plaer» li vaig dir «Quan és?» . «El catorze de març a les set de la tarda» va respondre.

Uns càlculs ràpids em varen ajustar l’agenda: La meva presentació és a dos quarts, no vindrà ningú, així que reunirem a la família, la posarem tota a la fila del davant, ben atapeïts perquè semblin més gent, farem una foto des del darrere perquè faci l’efecte que hem omplert i encara tindré temps d’arribar a la de l’Anna.

Així i tot, en un acte de fe, i perquè m’agrada fer les coses bé, em vaig preparar la meva compareixença tan bé com sabia.

Com que no m’esperava que vingués ningú, vaig aprofitar una estona que em quedava per visitar la planta de dalt. Volia veure els mosaics hidràulics que tant se’n parlava a tot arreu. 

Haig de dir que són magnífics, jo també en parlaré si en tinc ocasió.

Quan faltaven deu minuts per l’inici de l’acte ja havia arribat la família i els vaig començar a distribuir per fer la foto promocional; però, de sobte, veig que entra una parella demanant on és la presentació. Darrere d’ells va entrar una altra persona, i un home, i dues dones més, i arriba el meu oncle (a qui li vaig anunciar l’esdeveniment) i, quan me’n vaig adonar, la sala es veia plena.

El rellotge marcava dos quarts de set. Som-hi.

L’acte es va allargar fins més enllà de les set. Vam parlar del pistolerisme, de la lluita de classes, de la dona a principis del segle XX, de quin personatge m’agradava més, quin menys, de per què el títol “Llei de fugues”, etc.

Ho vaig gaudir molt, la gent fou genial, tothom va participar i ens va quedar un sabor de boca dolç.

M’he enamorat d’aquella biblioteca.

Tot i que li havia donat la meva paraula, no vaig arribar per veure la presentació de Gel. Estic segur que l’Anna ho entendrà; ara tocarà anar a la següent que organitzi encara que calgui fer quilòmetres, en un trineu, per un paratge glaçat.