Em connecto a La Vanguardia i busco la notícia sobre Sant Jordi d’enguany.

El que veig és una fotografia escapçada on només es veuen la Regina Rodríguez Sirvent i l’Eduardo Mendoza asseguts l’un a tocar de l’altre. Ella aixeca una copa allargassada, d’aquelles que s’usen per servir cava, amb un cul de líquid groguenc a dins. La resolució de la fotografia no em permet veure si hi ha bombolletes que emergeixen d’algun punt insospitat del fons i esclaten, anònimes, a la superfície. L’Eduardo no brinda, només sosté la copa, que sembla més plena que la de la Regina, i menys feta servir.

No n’hi ha per menys: Regina, visca tu.

Tiro de subscripció i vaig a buscar la foto completa: hi ha la Lucía Solla Sobral, l’Emma Lira, en Carlos Zanón, en Fernando Aramburu, en Xavier Cervera, l’Antònia Carré-Pons, en Francesc Torralba, en Màrius Serra, la Carlota Gurt, en Pol Guasch, en David Uclés, la Cristina Fernández Cubas, la María Stepánova, en Gil Pratsobrerroca, l’Eva Baltasar, la nostra Regina, l’Eduardo Mendoza i, tot seguit, en Xavi Ayén i (atenció) la Han Kang, que ha guanyat un premi Nobel.

Per què em centro tant en la Regina?

Perquè ha estudiat a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, com jo.

Vol dir que qualsevol que hagi estudiat allà acabarà a la foto de La Vanguardia?

Per descomptat que no.

Per acabar allà necessites reconeixement, talent i un bon editor que et reservi plaça.

La meva diada de Sant Jordi va ser completament diferent.

Mentre tots aquests escriptors de primeríssim nivell competien per veure qui venia més (espòiler: ha guanyat la Regina en català i l’Eduardo en castellà), jo tenia una horeta de glòria, gràcies a la llibretera i escriptora Emilia Illamola, i a la col·laboració de la llibreria Arenas d’Argentona on, per un dia, els meus tres llibres (Llei de fugues, Mala ànima i Mala fe) estaven damunt d’un taulell, a la venda, al costat dels de tota aquesta gent il·lustre.

Durant l’hora que vaig ser allà vaig traficar, de la manera més clandestina, amb l’escriptora Anna Cabot (un Mala fe meu a canvi d’un Shabbúra seu), vaig trobar uns amics de la infantesa que van comprar un exemplar de cadascuna de les meves tres novel·les i vaig coincidir amb gent que feia molt de temps que no veia. Tot plegat amb el suport del meu fill i la seva dona, que van recollir els testimonis gràfics del moment (els de La Vanguàrdia estaven enfeinats amb la colla de la Han Kang).

També va venir una dona que no coneixia de res. Malgrat que jo ja havia esgotat el meu temps i en Pere Jané es preparava per exhibir el seu treball, em va demanar per la meva obra. Li vaig fer una exposició gens assajada, es va fixar en Mala ànima i em va demanar que no marxés encara.

En Pere no va protestar, així que em vaig quedar allà mentre ella s’acostava a la parada que havia muntat la llibreria Arenas, feia cua, comprava un exemplar i tornava perquè li’l dediqués.

Em va dir el seu nom i li vaig improvisar una dedicatòria agraïda, sincera i tan original com vaig ser capaç de construir en deu segons.

Tot seguit, el meu fill (i senyora) em van ajudar a recollir la paradeta i vam anar a celebrar-ho a una terrassa de la plaça Nova d’Argentona. No vam brindar amb cava: les nostres copes eren plenes de cervesa, ben freda, servida amb diligència oriental.

Potser per a la Carlota Gurt o per a en David Uclés, una participació com la meva a la diada de Sant Jordi hauria estat un fracàs, però, per a mi, és la festa més grossa de l’any.

Qui sap si l’any que ve em deixaran seure entre la Regina Rodríguez Sirvent i l’Eduardo Mendoza; de moment, soc feliç si passo una estona entre l’Anna Cabot i en Pere Jané.