Vaig néixer a Barcelona el 3 de febrer de 1971. Vivia a tocar de l’actual avinguda Diagonal, quan encara no estava asfaltada i la ciutat era un cúmul de suburbis. No era un lloc còmode. Potser per això no m’interessen les històries còmodes.

No faré veure que la meva vida l’ha escrita Fiódor Dostoievski, però sí que puc dir que he après aviat que els errors no apareixen per accident: es transmeten. De pares a fills. De decisions petites a conseqüències irreversibles.

Bona voluntat feta miques.

Quan tenia setze anys, em vaig trobar davant d’una cruïlla. Podia seguir un camí recte i difícil o un altre de més ample, aparentment fàcil, però amb pendent cap avall. Triar una píndola o l’altra. Menjar del costat correcte del bolet o desaparèixer, com l’Alícia de Lewis Carroll.

Vaig escollir la legalitat, l’ordre i —sí— el sou estable.

Puc comptar amb els dits d’una mà les meves decisions encertades a la vida: els meus tres fills, una carrera professional dins l’administració pública i la persona amb qui convisc. La resta són errors que han documentat les meves històries.

He estudiat escriptura a l’Ateneu Barcelonès i això m’ha donat ales per escriure històries sobre la maldat. Aquella que és inherent a les persones i on acudim quan prenem decisions equivocades.

No explicaré aquí tot el que he viscut.
Això ho deixo per a les novel·les.