Finalment, m’atreveixo a parlar.

Soc nascut a Barcelona el 3 de febrer de 1971 i vaig viure la primera part de la meva infantesa a prop d’on comença l’avinguda Diagonal; en una època en què encara no l’havien asfaltat, es deia Avenida del Generalísimo Franco i es podia considerar la perifèria de la Mina del Vaquilla i companyia.

Uns pares assenyats, amb les coses clares i amb les prioritats ben definides s’haurien quedat allà, en l’estabilitat d’aquell pis que, ara, toca a un barri dels més benestants de la ciutat. Haurien buscat una feina estable i la seva vida hauria estat més o menys tranquil·la fins que, arribats a l’ocàs, no s’haurien hagut d’amoïnar per res.

Qui sap si a hores d’ara el meu pare seria un nonagenari ple d’històries costumistes que aniria repetint, incansable, en totes les reunions familiars en lloc de jaure en una espartana caixa de fusta aglomerada en un nínxol d’un cementiri al qual seria incapaç de tornar si volgués visitar la seva tomba.

Tampoc és que la meva biografia l’hagi escrit Dostoyevski; però sí que haig de dir que això de cometre errors té un marcat component hereditari.

Doncs si, un bon dia del segle passat, quan jo tenia setze anys, recordo perfectament trobar-me en una cruïlla de camins on havia d’escollir entre un sender recte i tortuós o, al contrari, seguir a un pare tarambana per un altre d’ample que es torçava cap avall. Triar una píndola de les dues que se m’oferien.  Escollir de quin costat del bolet havia de menjar per fer-me gran o, si m’equivocava, encongir-me fins a desaparèixer; tal com va fer l’Alícia de Lewis Carroll.

Vaig triar el camí de la correcció, la legalitat i (ho reconec) el sou estable.

Les bones decisions que he tingut al llarg de la meva vida amb prou feines es poden comptar amb els dits d’una mà i passen pels meus tres fills (el matrimoni amb la seva mare va ser una badada més) i per la meva carrera a diferents administracions públiques.

Suposo que m’identifico amb els vells soldats d’Arturo Perez Reverte, de qui no comparteixo gairebé cap convicció, però a qui m’agradaria semblar-me literàriament (si més no, perquè un bon nombre d’obres que ha escrit han acabat en pel·lícula).

Tanmateix, després de quasi una vida d’experiències personals i professionals, aquí soc: estudiant escriptura a l’Ateneu Barcelonès i amb ganes de compondre les històries que hauria explicat el meu pare si hagués estat un pare.

No us faré el relat de totes aquestes experiències a què us faig referència. No ara; us desgranaria abans d’hora el contingut de les meves novel·les.

De moment he publicat Llei de fugues (2023) i estic preparant una sèrie de dues novel·les a la qual li he donat l’ambigu nom de “Dilogia de la maldat” i que aviat veurà la llum.