Vaig néixer a Barcelona el 3 de febrer de 1971. Vaig créixer a tocar de l’actual avinguda Diagonal, quan encara no estava asfaltada i la ciutat era un cúmul de suburbis. No era un lloc còmode. Potser per això encara no m’interessen les històries còmodes.

No faré veure que la meva vida l’ha escrita Fiódor Dostoievski, però sí que puc dir que he après aviat que els errors no apareixen per accident: es transmeten. De pares a fills. De decisions petites a conseqüències irreversibles.

Quan tenia setze anys, em vaig trobar davant d’una cruïlla. Podia seguir un camí recte i difícil o un altre de més ample, aparentment fàcil, però amb pendent cap avall. Triar una píndola o l’altra. Menjar del costat correcte del bolet o desaparèixer, com l’Alícia de Lewis Carroll.

Vaig escollir la legalitat, l’ordre i —sí— el sou estable.

He pres poques bones decisions a la vida. Les puc comptar amb els dits d’una mà: els meus tres fills i una carrera professional dins l’administració pública. La resta són errors útils. Sense ells, no escriuria.

M’identifico amb els soldats cansats de l’Arturo Pérez-Reverte: no perquè en comparteixi les idees, sinó perquè saben que el món no és net, però continuen endavant.

Ara estudio escriptura a l’Ateneu Barcelonès i escric històries sobre la maldat real. La d’abans i la d’ara. La que no surt del no-res, sinó que neix de persones normals prenent decisions equivocades.

No explicaré aquí tot el que he viscut.
Això ho deixo per a les novel·les.