En Donatien es mantenia a una distància prudent dels seus carcellers, que se’l miraven des del passadís.

—N’estic fart! Soc un aristòcrata i us ho faré pagar! Se m’acudeixen desenes de turments per a cadascun de vosaltres!

Els guàrdies varen tancar la cel·la amb un posat absent.

—Soc un defensor de la llibertat! —Cridava tan fort que se li escapà un gall ridícul—. No cal aquest tracte! Que tampoc he intentat destronar Lluís XVI, per Déu!

Va sentir com passaven el pestell, gros i pesant, i les armes dringaven, cada cop més febles, al ritme del pas dels seus portadors, que s’allunyaven pel corredor.

—Arribarà un dia en què algú entendrà el meu art.

Els brams, que intentaven combatre la distància que hi pogués haver entre ell i el seu públic s’anaren transformant en laments.

—Arribarà el dia en què algú entendrà el meu art… —Ara ja sonava com un murmuri trist.—Soc indestructible, indestructible… —De sobte es va encoratjar i cridà amb totes les seves forces.— Indestructible!

Ja no sentia si hi havia algú a l’altre cantó de la porta gruixuda.

—He vist massa presons, massa manicomis, i cap d’ells no m’ha retingut mai.

El marquès continuava amb el seu discurs, ara quasi inaudible, amb l’orella recolzada a la porta:

—Soc indestructible, indestructible, indestructible… —Anava reduint el volum de la veu fins que, finalment, només movia els llavis muts.

D’una revolada, es va despertar del trànsit en què es trobava, es va separar de la porta i va començar a caminar, amb passes llargues i ràpides, amunt i avall de l’habitació; tres passes endavant, mitja volta com si desfilés i tres passes en la direcció contrària.

—Ja ho sé: enviaré cartes. Les cartes sempre m’han tret de llocs com aquest. Així he mantingut el control. Escriuré a algun bisbe; aquests sí que m’entenen i saben valorar l’art del llibertinatge. Estic segur que em trauran d’aquí. Són els meus seguidors més fervents.

Sense deixar de caminar es va posar la mà esquerra a l’esquena mentre amb la dreta feia el gest de sostenir una ploma imaginària amb la qual escrivia damunt d’un paper, igual d’imaginari, suspès davant del seu rostre.

A la Bastilla, a 3 de juliol del 1789.

Il·lustríssima eminència,

Mentre sacsejava la mà dreta, les paraules se li dibuixaven als llavis sense arribar a ser audibles.

El seu humil servidor s’adreça a vostè per demanar la divina clemència que només els ministres del Totpoderós poden atorgar.

—Sí —murmurà—. Aquesta és la retòrica que volen sentir aquests pervertits. Amb aquesta presentació ja ho tinc mig guanyat.

Tornà a bellugar la mà.

Soc un home empresonat per les meves idees, pel meu amor lliure. Ja són massa anys de captiveri.

—Aquí haig d’agrair el tracte de favor…

Quan era presoner a Vincennes, vaig gaudir de la vostra il·lustre clemència, la qual em va permetre rebre el tracte que mereix un aristòcrata com jo.

—Ja està. Ja l’he ensabonat prou: il·lustre, il·lustríssim… Colla de pervertits… Ara faré la demanda.

Enguany em trobo a la Bastilla que, com ja sabeu, és la presó que es va instituir com a centre de rehabilitació per a aristòcrates, diguem-ne, esgarriats.

—Molt bé, crec que la paraula «esgarriat» és la correcta per definir el que es fa aquí: s’empresonen els pensaments i es converteix la noblesa en captiva de la seva pròpia condició.

De sobte s’aturà, s’acostà a la prestatgeria que guarnia una de les parets de la cel·la i se la mirà de dalt a baix.

Del seu últim trasllat, des de Vincennes, encara en conservava part del vestuari i una biblioteca d’uns cent trenta-tres llibres que sostenien la ficció en la qual transcorria la seva vida; tanmateix, li feia l’efecte que allà no podia ser ell ni exercir la passió que sentia, ja que les seves idees es veien atrapades per la dictadura corrupta que establia, per decret, tot allò que era correcte.

Mentre repassava els lloms dels llibres, s’adonà que, si no els treia la pols, ja no recordava quin era quin. Tots es pansien en les seves lleixes sense ningú que els consultés. Però n’hi havia un que, gairebé al centre de la prestatgeria, li cridava l’atenció cada cop que feia aquell exercici de contemplació.

Sense adonar-se’n feu dues passes endavant i es quedà mirant l’exemplar com si fos la primera vegada que el veia. No tenia títol, ni autor, ni res que donés cap pista del que contenia perquè era un llibre prohibit.

El va extreure i el va obrir. De seguida es podia veure, en lletres majúscules i grosses, el nom de l’autor i, just a sota, el títol de l’obra:

Voltaire

Tractat sobre la tolerància

Malgrat que era un llibre proscrit a França, ell el tenia a la biblioteca que preservava dins de la Bastilla.

Sabia que la majoria dels seus guàrdies eren analfabets, de manera que podrien tenir a les mans la seva pròpia sentència de mort i no se n’adonarien; i els oficials, que sí que sabien llegir, no s’embrutaven les mans traginant les seves pertinences.

A Voltaire l’havien empresonat, com ell, en aquella institució i l’obra que tenia a les mans certificava fins a quin punt en sabia, d’injustícies. El volum que sostenia recollia la ignomínia a la qual fou sotmesa la família Calà quan fou acusada d’assassinar, en conxorxa, un dels seus fills que, en realitat, se suïcidà. Assenyalava la intolerància de l’església com la responsable, en grau considerable, de la injustícia que s’havia comès amb aquella família. Igual que ell, Voltaire opinava que la llibertat comença per la tolerància, i que ell, com a individu, tenia el dret de fer el que en consciència cregués oportú i ningú hauria de poder jutjar-lo. Voltaire sostenia que el fanatisme religiós era l’origen de multitud de guerres i conflictes; a diferència de la tolerància, que mai no n’havia provocat cap.

Mentre reflexionava sobre tot allò, el paper imaginari on anava escrivint la seva carta es rebregà a dins de la closca.

En Donatien era, igual que ho havia estat Voltaire abans que ell, un pres polític més dels pocs que encara conservaven la vida en aquella fortalesa decadent, seu de la policia de París i símbol del despotisme d’una classe opressora de la qual ell renegava cada dia (sempre que això no representés renunciar als privilegis que li conferia la seva casta).

S’aturà i mantingué un llarg silenci: se sentia una remor a l’altre costat de la porta.

Va recordar com el dia abans els rebels havien envoltat la Bastilla demanant justícia. Ho tenia molt present perquè ell mateix hi havia participat: havia arrencat la canonada que conduïa els seus excrements fora de la torre on estava captiu, i se l’havia acostat a la boca com si fos una botzina per arengar la multitud per tal que ocupessin la fortalesa i l’alliberessin.

França estava vivint una revolució i ell hi volia participar; liderar els insurrectes, provocar les passions de tota la nació i dur-la a l’orgia més gran que hagués vist mai el món civilitzat.

Promulgava, a través de la botzina pudent, la igualtat, la fraternitat i la legalitat que estava en boca de tothom. Sabia que l’havien sentit i que no trigarien a assaltar l’edifici on el tenien i que simbolitzava el règim decadent que els oprimia.

Ja tenia preparada l’estratègia que, en realitat, era molt senzilla: havien de matar tots els guàrdies, alliberar-lo primer a ell i, després, els altres presos que complien allà les seves condemnes sens dubte injustes.

Estava orgullós de ser un pres indoblegable que demostrava les seves conviccions per molt nombrosos que fossin els seus captiveris.

Aleshores recordà l’altre secret que amagava allà dins.

Va tornar a deixar el llibre a la prestatgeria, s’acostà a la paret i premé una pedra per una cantonada; es bellugà lleugerament sota la pressió i la va agafar amb les dues mans per tal de retirar-la. Dins del forat que va quedar hi trobà un rotlle de paper d’uns onze centímetres d’amplada.

Havia anat enganxant paperets que havia recopilat a mesura que escrivia fins a compondre, una mena de pergamí enrotllat de més de dotze metres de llarg. Estava escrita amb uns caràcters tan diminuts, per totes dues cares, que amb prou feines podia entendre la seva lletra.

Es deixà caure damunt del llit i va deixar el manuscrit al seu costat delicadament. Amb molta cura tibà els darrers fulls i, forçant la vista, llegí les últimes línies redactades ja feia quatre anys:

Pel que fa a nosaltres, els que tenim inclinacions voluptuoses, trobem la nostra recompensa en el vici, i si hi ha càstig per al futur, l’acceptem de bona gana per tots els llibertins, dels quals no és el menys important el seu humil servidor:

Donatien Alphonse François de Sade, a la Bastilla, 1785

Es va mirar orgullós el seu text, redactat seguint l’exemple de Voltaire, com a acte de desobediència.

Fet i fet, allò era una manera de violar la censura que li imposaven en la reclusió. L’havien condemnat per com estimava, perquè la seva manera d’entendre l’amor era contrària als usos socials; tot i que, en realitat, ell era el màxim sacerdot de la luxúria i mai deixaria de ser-ho.

En el seu escrit creava el que va anomenar «Escola del llibertinatge», que era una institució ubicada dins la seva ment, on es practicava tota una col·lecció de perversions, cadascuna més enrevessada i cruel que l’anterior.

Era la mateixa psique on ell era Déu i determinava les lleis de l’univers.

Si les normes socials exposaven que dos homes no podien fornicar, els ho feia fer de totes les maneres imaginables. Si deien que la sodomia era pecat, n’establia l’obligació.

Si la pederàstia, l’incest i la cobdícia no eren correctes en la societat podrida on vivien, en el seu imaginari alliberador les descrivia en totes les formes.

Era una obra que demostrava que els pensaments no es poden engabiar. Per descomptat que en Donatien no pretenia posar en pràctica res del que descrivia en el seu manuscrit; tampoc pensava treure aquell text de la fortalesa, com a mínim, fins que la revolució hagués triomfat.

L’objectiu que perseguia no era altre que ser custodiat allà, com un missatge dins d’una ampolla, en el mar de corrupció i mentides que era la societat hipòcrita i podrida.

Era un acte de rebel·lia que aconseguia que la fortalesa de la Bastilla, que s’erigia en bastió de moralitat i decència, contingués el catàleg amb la col·lecció més gran de depravacions mai recollides.

Esmorteïda per les gruixudes parets de pedra i per la porta de la cambra, va sentir que la remor augmentava, com si la multitud que es concentrava a fora volgués assaltar la cel·la. Va témer pel manuscrit, que mai ningú hauria de trobar fins que fos el moment de treure’l a la llum.

El va tornar a amagar a la cavitat d’on l’havia tret i tapà el forat amb la pedra remoguda. Feu un pas enrere per comprovar quina fila feia. Era un amagatall fantàstic; si no es treien totes les pedres de la paret, mai no arribarien a saber que existia.

Escoltà com la gent es reunia davant de la porta de l’estança on el tenien reclòs i es mirà la indumentària que duia. Arribà a la conclusió que no anava vestit per a l’ocasió. A correcuita anà cap a l’armari, es va treure la roba que duia i quedà en calces mentre començava a remenar entre el seu vestuari. Necessitava trobar les peces de roba més adequades per afrontar aquell moment històric i transcendental.

Calia que fos el vestuari d’un prohom, no d’un noble. Era el major dels revolucionaris que mai havia conegut França i era necessari que la indumentària fos la correcta per liderar uns pagesos analfabets fins a la victòria.

Tot buscant la roba adequada imaginava la venjança contra De Launay, el governador de la institució patètica on estava tancat. Pensava comandar la quadrilla, que ara intentava obrir la porta, fins a trobar-lo. L’agafarien entre quatre i el posarien de bocaterrosa, amb les cames penjant i les natges enlaire, damunt de l’escriptori on signaven les ordres d’execució i, després, li baixarien les calces per tal de rebentar-li el cul amb el seu propi sabre de comandament sense treure’l de la beina.

Mirava la col·lecció rescatada de Vincennes. Tot era seda, casaques, calçons… no disposava de roba sans-culottes ni el cotó que vestien els revolucionaris. Amoïnat, remenà entre el seu vestuari fins a trobar un gipó blau fosc; allò hauria de servir.

Encara s’estava vestint quan es va obrir la porta i hi irromperen els carcellers que el mantenien pres. No ho entenia; s’esperava que entraria un escamot de pagesos que l’alliberaria i que, tot seguit, ell comandaria.

Encara estava palplantat davant del seu armari quan els guàrdies el prengueren pels braços i, sense permetre-li agafar res més, el tragueren a empentes i l’obligaren a transitar per un laberint de passadissos i escales.

—Què passa? —demanà el pres—. On anem?

—Et traslladem, monstre —respongué un dels carcellers visiblement espantat.

—On em porteu?

—On hauries d’haver estat des de fa temps i on romandràs fins al final dels teus dies: un manicomi.

Conduït a la força, recordà el seu manuscrit inserit en les profunditats de la presó i deixà escapar un lleu somriure.

Allà hi quedava el seu fibló enverinat.

Anant a empentes pels passadissos obscurs de la Bastilla, el marquès Donatien Alphonse François de Sade, rigué sabent que la santa i pulcra institució on eren no faria altra cosa que custodiar el compendi de perversions més gran mai recollit.

A poc a poc la rialla s’anà fent més sonora i profunda, com si emergís de la part més obscura de la seva mala ànima.

Mentre l’arrossegaven pels passadissos foscos de la Bastilla, els guàrdies es miraven, inquiets, el pres fent-se creus de fins a quin punt n’estava, de boig, aquell infeliç.