La síndrome de Penèlpe no es va descriure, exactament, per definir aquell punt en que un cop creiem que hem acabat el nostre manuscrit el revisem una i una altra vegada sense gosar llançar-lo a volar.

Així i tot, l’Isidre Grau, en el seu assaig La maleta de l’escriptor (Editorial Gregal, primera edició del text revisat: octubre de 2019), en fa un paral·lelisme molt encertat.

És la meva novel·la! El resultat d’hores i hores de feina incansable! M’ha costat moltíssim!

L’he revisat tantes vegades que n’he perdut el compte. He arribat a un punt on els canvis que faig consisteixen a desfer canvis anteriors.

Potser ja és hora d’enviar-la a corregir.

I si és massa aviat?

I si se m’ha passat alguna cosa?

Torno a repassar els més de dos centenars de fulls del manuscrit a la recerca de nous errors.

I, de nou, esmeno coses que havia esmenat abans…

S’ha acabat! Ara sí!

— Núria, t’envio el manuscrit perquè el revisis.

— M’alegra que per fi estiguis satisfet, David, et mantinc el pressupost que et vaig fer l’any passat, quan me’l vas demanar.

Li envio el manuscrit i, tant aviat com he pitjat damunt del botó “Enviar”, penso:

“Crec que hauria hagut d’aclarir perquè la Matilde fa allò que…”

Però ja està, ho he enviat, el llibre esta naixent.