Si bé s’ha volgut fer un relat el més fidel possible de l’Argentona del 1920, hi ha hagut diverses concessions en favor de la trama que segueix aquesta novel·la.

Cal dir que els fets que s’hi descriuen són totalment ficticis i no es té constància de cap fet similar als que es narren en aquesta obra. Així i tot, s’ha intentat que el context històric en el qual succeïen fos el més fidel possible a l’autèntic.

Així, el sorteig dels quintos que es relata de l’any 1916 està basat en registres reals i en què, a excepció d’en Pasqual Bonmatí, que és un personatge fictici, tots els altres quintos, els disset que se citen, realment foren convocats amb els números de sorteig que s’esmenten.

Pel que fa a l’Hotel Solé, fundat l’any 1904, s’ha intentat descriure l’establiment tal com es creu que era durant l’època en què transcorre la història. És cert que hi havia un autobús que anava a l’estació de tren de Camino de Hierro de Mataró, així com l’utilitzaven per fer excursions amb els hostes. Però no es té constància de cap hoste generós que posés a disposició de l’hotel un Hispano Suiza tipo 24, malgrat que, tenint en compte la classe social de la gent que freqüentava l’hotel en aquella època, no és desbaratat pensar-ho.

Respecte a la morfologia de la vila d’Argentona l’any 1920, es descriu Can Baixeres tal com era, segons s’exposa en l’obra de Josep Lladó i Pasqual (1992) Festes i festetes d’Argentona, editat per l’Ajuntament d’Argentona l’any 1992.

Tal com es relata, era la seu del Fomento Argentonés, de tendències monàrquiques i de dretes on es reunien els de dalt, als quals, amb ànim despectiu, també se’ls anomenava descamisats, en contraposició als de baix, que eren els de la Unió Argentonina, també coneguts despectivament com els galotus, de tendències republicanes i d’esquerres i que es reunien a Can Tomàs, descrit a la mateixa obra referida més amunt.

Can Baixeres o, com també era conegut, Can Sarriera, ocupava l’espai que actualment ocupa la plaça de Vendre i, just davant d’on actualment hi ha les escales que donen al carrer gran, hi havia la plaça de les Alzines.

Can Tomàs, seu dels unionencs, actualment està ocupat per un basar xinès i, si un s’hi escarrassa, encara es pot fer la idea, com a mínim, dels espais que ocupava la cafeteria i el teatre, que acabaria sent el cinema Glòria.

Just a davant, tocant al carrer Gran, hi ha el Cap de Creus, també coneguda com la Paret de les Mentides, que és on el personatge d’en Pasqual Bonmatí s’assabenta dels plans que té en Mingo Rabasseda amb la Mei de Can Llei.

Sincerament, l’autor no sap si aquesta paret era coneguda així l’any 1920 però, donada la potència narrativa d’aquest nom, s’ha pres la llicència d’anomenar-la tal com es coneix avui dia.

El que avui dia és el carrer Gran, en l’època en què transcorre la trama, era conegut com el carrer Torrent, que era un carrer sense pavimentar i amb voreres i que, en arribar al Cap de Creus, es convertia en el carrer Gran fins a arribar a l’Ajuntament.

Pel que fa als masos descrits, tots existeixen o han existit a excepció de Can Rabasseda, que estaria ubicat a la plaça triangular que actualment hi ha a les confluències dels carrers Marina Julià, Canigó i la plaça Lluís Companys. És possible que algun moment en aquell solar hi hagué una casa, però qualsevol similitud amb la fictícia Can Rabasseda és pura coincidència.

La descripció dels xalets de la font Picant, la font d’en Ballot i el castell de Burriac ha intentat cenyir-se a la informació de la qual avui dia es disposa sobre l’aspecte que devia tenir l’any 1920, així com el fet que, l’any en què està ambientada aquesta història, Cal Mercader, la preciosa casa d’estil arabesc que es pot trobar al passeig Baró de Viver, estava en construcció

Pel que fa als personatges als quals es fa referència en aquesta obra, sí que són personatges històrics l’alcalde Eduard Fortí i Solé, els Germans Abril de Can Santhilari, Ascensión Mitjavila Forns, el doctor Vintró i mossèn Pius Pallàs, que dirigia el Patronat Obrer Sant Isidre a Cal Guàrdia, que després es traslladaria a la zona de l’església per convertir-se en el que avui es coneix com el Centre Parroquial.

És cert que el Patronat Obrer Sant Isidre tenia un cinema a Cal Guàrdia que era conegut com El Recreo, del qual diversos autors estableixen la seva fundació el 1914.

Sobre la rivalitat entre descamisats i galotus, existí realment i es feu més ferotge durant la Guerra Civil i la postguerra. Hi ha documents que relaten que Can Baixeres fou incendiat l’any 1936 per uns «incontrolats» i enderrocat l’any 1938, essent alcalde en Julià Lladó, per aixecar-hi, durant la postguerra, l’actual plaça de Vendre. Aquest fet (entre d’altres) va justificar una forta repressió sobre en Julià Lladó i la seva família passada la Guerra Civil.

Pel que fa a la resta de personatges, són ficticis en Pierre, la Matilde, l’Amàlia, l’Enric Roureda, l’Esteve Puig, el sergent de la guàrdia civil Diego Martínez i el seu fill Dieguito, en Manel de l’Hotel Solé, en Marcel, en Mateu Benavent i la seva família, així com l’inspector Ochoa, tot i que aquest últim està inspirat en el personatge històric Manuel Bravo Portillo.

També convé fer una menció especial a en Justo, hoste de llarga durada de l’Hotel Solé, que està inspirat en un veí d’Argentona del mateix nom que durant quasi cinquanta anys va ocupar una pensió del poble, fins i tot molt després que aquesta desaparegués com a tal. En Justo morí el 10 d’abril del 2022.

Les referències a la Setmana Tràgica i la vaga de La Canadenca, el pistolerisme, l’enfonsament del vapor Joaquin Mumbrú i l’assassinat de Manuel Bravo Portillo, tot i ser mínimes, també es corresponen amb fets històrics.

De la mateixa manera, s’ha procurat que les referències a la Barcelona durant el pistolerisme, així com a la comissaria de Drassanes i a la xarxa ferroviària existent en aquell moment, fossin tan fidels com ha estat possible, tot i que no s’hi ha aprofundit més per no perjudicar el ritme narratiu.

Per altra banda, la plaça de l’estació de Camino de Hierro de Mataró, actualment plaça Miquel Biada, s’ha intentat descriure amb la màxima fidelitat fent una especial menció al Vapor Gordils de Mataró.